Fa algunes setmanes es va inaugurà a Mataró, el darrer projecte en el que he estat involucrada professionalment: Can Marfà, “Mataró, capital del gènere de punt”. A la petita nau de Can Marfà – una antiga fàbrica de gènere de punt, que al 1936 es va convertir en la més important d’Espanya – es projecta la nova extensió del Museu de Mataró dedicat al patrimoni cultural relacionat amb la Industria del teixit de punt, com un espai de conservació, documentació, investigació i difusió especialitzat en el tema.
La meva tasca aqui va ser el disseny de totes les peces gràfiques de l’exposició permanent situada a la primera planta de l’edifici, en la que, a través de més d’un centenar d’obejecte, es fa un recorregut per la història tèxtil de la ciutat.
Aquest projecte és molt especial per mi, ja que és la primera vegada en la meva carrera com a dissenyadora d’exposicions, que puc participar en un projecte que afecta directament a la meva localitat. I també és la primera vegada en que l’exposició que he dissenyat està a la cantonada de casa meva i no a cent quilòmetres de la meva ciutat, el que em va permetre participar activament en el muntatge mateix de cada una de les peces, i a més, per fi puc explicar als meus què és el que faig professionalment sense haver d’enviar-los de viatge!
Generalment, quan entro en un projecte d’aquest tipus, hi ha un projecte expositiu definit (ja sigui per concurs o per encàrrec) que comença la seva producció. Ja estan definits els conceptes principals de l’exposició, també les àrees de continguts, els recorreguts, els suports (vitrines, teles, panells, taules, etc) i la quantitat aproximada de peces gràfiques necessàries per explicar els continguts. La meva tasca és proposar les pautes gràfiques dels continguts, és a dir, definir l’estil, els colors, com es tractaran les imatges, les tipografies i els seus tamanys per a que siguin llegibles… en altres paraules, el caràcter visual de l’exposició. Un cop definits els criteris visuals, amb el contingut en ma, tinc que generar cada una de les peces que aniran a l’exposició.
En el cas de Can Marfà, el disseny d’aquesta exposició no va ser gens fàcil. Els suports de les peces gràfiques principals eren de gran tamany, per el que trobar imatges que suportessin el format i que reflectissin el contingut, va ser el primer problema (que es pot digitalitzar una imatge a alta resolució, però que doni per a una tela de 220 cm… compte!).
Desprès, amb la gran quatitat de peces que hi ha dintre de l’exposició, la organització de les carteles que expliquen cadascuna d’elles, sobre tot dintre de les taules i vitrines, va ser tot un procés d’organització. Sempre s’ha de tenir en compte que quan es dissenya una exposició com aquesta, hi ha varis agents que van treballant per separat i que, finalment, es junten en el moment del muntatge. Aqui va haver de treballar de la ma amb la gent del Museu i pre-muntar les taules i vitrines per a que, amb cintra mètrica en ma, puguèssim definir el lloc correcte de cada una de les carteles de cada una de les peces exposades.
Una vegada maquetades cada una de les peces gràfiques, tenen que passar per correcció i desprès per validació, per a que, finalment, es puguin generar els arxius que van a impremta. I así arriba el dia del muntatge, en el que finalment es poden veure els resultats de tota la feina.
Desprès de setmanes de molta feina, puc dir que la decisió de sortir de casa i instal·larme en el Coworking Xammar va ser molt encertada, amb tantes reunions, de producció, de continguts, d’organització, ni tenir un centre d’operacions com aquest hagues fet complicar-ho tot una mica més.
A més, em vaig haver de clonar (literalment) per poder arribar a l’objectiu. Sense la Paula http://paulavidalaviles.wordpress.com al meu costat, tindria menys cabell, més ulleres i menys vida (gràcies infinites!)… fem un bon equip!… i gràcies a Stoa (http://www.stoa.es), per donar-me una altra oportinitat de fer el que més m’agrada.
Artículo de Carla Vidal
cvidal@disena-la.com
